Com es motiva a les persones? De que depèn que se sentin implicades en les feines que desenvolupen o pel contrari no sentin cap mena d’interès o gaudi en fer-les? Dan Ariely, economista del comportament i catedràtic de psicologia i conductes econòmiques de la Duke University, va realitzar uns interessants experiments que demostren que la motivació és una qüestió que va molt més enllà dels diners. Així ho explica en aquesta recent conferència de TEDxRíodelaPlata.

Dan Ariely va tenir una revelació quan va retrobar-se amb un exalumne de la seva universitat, en Daniel. Aquest li va explicar que havia viscut un episodi terrible al banc on treballava. Li havien encarregat una presentació per explicar la nova fusió que estaven a punt de fer. Ell s’ho va prendre seriosament i hi va dedicar moltes hores i esforç però, quan ja la tenia acabada, els seu cap li va dir que finalment s’havia cancel·lat la fusió i que per tant la seva presentació no servia. Daniel es va quedar molt deprimit davant la idea de que ningú veuria el document en el que havia treballat durant tantes hores.

Aquesta història va fer reflexionar Ariely i es va decidir a realitzar una sèrie d’experiments per determinar com funciona i què mou la motivació de les persones.

El primer experiment que va realitzar consistia en demanar a la gent que construís una figura de Lego per 3 dòlars. Un cop l’havien acabada, els organitzadors l’agafaven i la posaven sota la taula; llavors els convidaven a construir-ne una altra per 30 cèntims menys i la tornaven a posar sota la taula; i així successivament fins que els participants deien prou.

Després va realitzar el mateix experiment però amb una nova condició, la condició de Sísíf, inspirada en el cas del seu exalumne. En la mitologia grega, Sísif era un rei que va ser castigat pel Déus de l’Olimp a pujar una pedra molt pesada fins al cim d’una muntanya i, just quan estava a punt d’arribar-hi, la feien caure un altre cop perquè tornés a començar, creant així un cicle etern. Ariely es va fixar en el simbolisme d’aquest mite, i volia veure fins a quin punt resultaven desmotivants els processos cíclics. Així doncs, en la segona versió de l’experiment, els organitzadors igualment oferien 3 dòlars, 2,70, 2,40, etc., però desmuntaven el primer Lego que havia fet el participant mentre feia el segon, creant així també un cercle sense fi.

En una tercera versió del mateix exercici, Ariely va agafar un grup diferent de persones i els va explicar el procés al qual havia estat sotmès el segon grup. Aleshores els va demanar que endevinessin quines reaccions havien tingut els participants. La majoria va encertar en dir que aviat la gent es cansaria de construir figures de Lego que es tornaven a desmuntar però, no obstant, van pensar que en construirien més de les que realment van acabar construint abans de rendir-se. Això porta a Ariely a afirmar que la gent és conscient de que fer feina sense sentit és desmotivant, però d’altra banda, no coneixen fins a quin punt ho és.

Al mateix temps, gràcies a la constatació que per molt que a la gent li agradessin els Legos, si els desmuntaven davant seu es rendien de seguida, va arribar a una altra conclusió interessant: treballar de manera cíclica elimina tot gaudi que pugui sentir el treballador, per molt que li agradi allò que fa.

Ariely va realitzar més tard un segon experiment: va donar a diversos participants fulls amb lletres barrejades sense sentit i els va demanar que trobessin parelles de lletres iguals que apareguessin seguides.

En aquest cas va muntar tres versions de l’experiment per veure qui s’oferia a completar la tasca amb més fulls: en la primera, es demanava als participants que posessin el seu nom a cada paper i quan acabaven un organitzador feia una ullada al full, assentia i el col·locava en una pila; en la segona versió, en canvi, els participants no posaven el seu nom als fulls i l’organitzador apilava els papers directament sense ni tan sols mirar-los; i pel que fa la tercera versió, l’organitzador llançava els fulls a una trituradora directament i davant mateix del participant.

Els resultats van ser molt reveladors: el primer grup, el que obtenia una breu atenció a la feina feta, va repetir l’exercici moltes més vegades que els altres dos grups. Però la diferencia entre el segon grup, que simplement era ignorat, i el tercer, al qual destruïen la feina, era pràcticament inexistent.

Segons Ariely, això suposen bones i males notícies alhora. Per una banda, demostra que motivar els treballadors no és una tasca gaire difícil, ja que el primer grup va resultar molt productiu amb un simple gest de reconeixement de l’organitzador. Per l’altra, queda palesa que, en canvi, és molt fàcil destruir la motivació; només cal ignorar la feina feta.

Ariely es va adonar també que la gent se sent més vinculada amb el seu treball quan aquest ha suposat un repte que ha requerit un esforç. Ell parla de l’efecte IKEA, en què malgrat en general no ens agrada construir mobles d’IKEA perquè és un procés feixuc, un cop el tenim muntat ens sentim satisfets i fins i tot apreciem més el moble resultant. La raó és que ens sentim vinculats emocionalment amb les nostres pròpies creacions.

Així doncs, entre bromes, Ariely acaba la seva conferència amb una idea clara: en l’actual economia del coneixement el sentit del treball esdevé més important que l’eficiència. Així que, quan pensem en el treball, generalment creiem que la motivació només és la paga, però probablement ara caldria afegir-hi una altra mena de coses: sentit, creació, reptes, pertinença, identitat, orgull, etc. I conclou que si integréssim tots aquests aspectes a l’entorn laboral, la gent seria més productiva i més feliç.

Accés a la conferència de Dan Ariely a la pàgina web de TED: http://www.ted.com/talks/lang/es/dan_ariely_what_makes_us_feel_good_about_our_work.html

A diferencia de lo que muchos creen, el estrés no tiene que ser una fuerza que agota el cuerpo y el alma. Pero pocas personas saben cómo transformar su estrés en un fenómeno positivo, fundamental para el crecimiento psicológico y físico. Aprenda a hacer de la ansiedad su mejor arma para gestionar en la empresa.

Entrevista de Capital Humano a Mario Alonso Puig, médico y experto en liderazgo y creatividad. Fue el primer ponente del I Salón Capital Humano y es hoy uno de los conferenciantes más solicitados y admirados. Considera que “Inteligencia Emocional”, de Daniel Goleman, es el libro que ha marcado una nueva concepción de la gestión de personas en los últimos años. Está convencido de que la creatividad y la felicidad son dos metas alcanzables. Solo hay que crear el caldo de cultivo adecuado.

A medida que los coaches van madurando en su práctica, se van dando cada vez más cuenta de que es imposible -excepto en el caso de problemas sencillos a corto plazo- hacer un proceso de coaching al individuo sin hacerlo a los sistemas de los que el individuo forma parte. Los profesionales de una organización raramente trabajan de manera aislada.

Olvídate de hojas de Excel, análisis DAFO o de la gestión de riesgos empresariales, según un artículo del Financial Times, la última moda en las agendas de las escuelas de negocios es hablar de la felicidad, o como prefieren denominarla los expertos en la materia, “sentido o significado”.

Quince mil alumnos catalanes de secundaria han hecho este curso clases de emprendeduría con el objetivo de fomentar la creatividad y la iniciativa personal. La iniciativa forma parte del plan de Ensenyament Catalunya, escola d’emprenedors.

El nuevo libro de Franc Ponti y Lucía Langa es una reflexión sobre las relaciones evidentes que existen entre inteligencia y creatividad y contiene multitud de ejercicios sobre cada una de las siete estrategias de inteligencia creativa que se plantean: Zen, Po, Open, Flow, Emo, Happy y Team.

Entrevista de "La Contra" de La Vanguardia a Howard Gardner, autor de la teoría de las inteligencias múltiples: "Durante un siglo, el coeficiente intelectual (CI) sólo ha servido para etiquetar a los niños: más listo que la media, menos o en la media. Y es un error, porque el CI sólo mide un tipo de inteligencia, pero ya sabe que tenemos varias."

Formarse o no formarse, porque, total, el emprendimiento se demuestra emprendiendo. He ahí la cuestión para quien se plantea, hoy por hoy, abrir su propio negocio en España. Y la respuesta de los expertos es que sí, que formarse es condición necesaria, aunque no suficiente.

Suele decirse que buscar trabajo es también un trabajo, que es tan absorbente y requiere tanto tesón y esfuerzo como una ocupación a tiempo completo. Pero, mientras que nos formamos para cumplir con otras tareas, pocos tratan de aprender a buscar empleo.

La Vanguardia ha dedicado un artículo dentro del suplemento Dinero del 26 de mayo de 2013 al Manifiesto Factor Humà de las organizaciones comprometidas con el valor de las personas. Cuenta con las aportaciones de Pilar Jiménez, Directora de Recursos Humanos y Organización de Grup Marítim TCB, y de Pau Juste y Anna Fornés, Presidente y Directora de la Fundació Factor Humà.

La personalidad influye en el trabajo que escogemos y este repercute en nuestro bienestar. En estos tiempos hay que esforzarse por superar obstáculos, aprender de las dificultades y confiar en nuestras capacidades y objetivos.

El sentimiento de que tu trabajo, tus logros y tus ideas pasan desapercibidas ante el jefe es bastante común en el entorno laboral. Su consecuencia más directa es la desmotivación. Combatirla y hacer visible tu desempeño son objetivos que sólo puedes conseguir tú mismo.

Entrevista de "La Contra" de La Vanguardia a Montse Ventosa, psicoemprendedora social: "El ideal juvenil es trabajar desde cualquier lugar y a la hora que sea: ¡es la verdadera conciliación, el auténtico equilibro profesional-personal! Estar en un lugar y unas horas a la fuerza... es demasiado rígido."

6.202.700. Esta cifra, que se había negado con fervor que llegaría, son los millones de parados que luchan a diario en España para poder vivir dignamente y para poder encontrar un empleo. Algunos catalanes de varias profesiones le han echado imaginación y han encontrado trabajo gracias a su original forma de darse a conocer.

Si aprendemos a mirar a nuestro jefe de una manera diferente seremos capaces de mejorar nuestra relación con él. Una vez analizadas las creencias negativas más extendidas entre los empleados acerca de sus jefes, Xavier Guix plantea en su nuevo libro sustituir éstas por otras más operativas y útiles que contribuyan a un cambio positivo en la relación jefe-subordinado.

Què en queda del valor tradicional que s’atribuïa al treball? Ha canviat en el context actual de recessió econòmica? Amb motiu del Dia del Treball, el programa de ràdio Valors a l’Alça de La Xarxa va organitzar un debat on va comptar amb la participació de Carlos Obeso, director de l’Institut d’Estudis Laborals d’Esade; Marc Grau, investigador del Centre Internacional Treball i Família de l’IESE; i Anna Fornés, directora de la Fundació Factor Humà.

"La feina és alguna cosa més que els diners que et reporta”, és la primera conclusió a la que arriben els convidats del programa. “La feina és un factor cabdal en la nostra vida i això és fa evident en el moment que la perdem”, afirma Anna Fornés. “Malgrat el factor econòmic és molt important, qui pensi que només es treballa per diners està en un error".

Per la seva banda, Marc Grau explica que quan es pregunta als treballadors les raons per les quals treballen, hi ha força respostes més enllà de l’aspecte purament econòmic: “La gent diu que treballa per aprendre, per servir, per desenvolupar-se... la qüestió que ens hem de plantejar és si les nostres feines ens permeten realitzar aquestes finalitats”. Carlos Obeso apunta que la feina en sí mateixa no ha de ser considerada com un valor, sinó com un espai on es poden desenvolupar valors com ara la convivència o la solidaritat, cosa que no obstant es dóna cada vegada menys.

Coincideixen tots tres amb que el sentit del treball és un altre aspecte cabdal que aporta valor a la feina. “Malgrat actualment el fet de treballar és considerat un privilegi, quan fem allò que ens agrada som més feliços. De fet, el treball i la felicitat són dos conceptes directament relacionats”, afirma Fornés i, en relació al benestar dels treballadors, aclareix que la motivació té molt a veure amb la gestió de l’empresa: “Una organització només és sostenible en el temps en la mesura que cuida i motiva als seus treballadors”.

Grau apunta també que fins ara el sentit del treball ha estat el d’aportar una identitat social, “per això quan perdem la feina ens sentim descol·locats!”. Però la necessitat del treball per a la definició personal revela també una societat arrelada a la feina més que a qualsevol altre aspecte vital. Segons explica Fornés, aquesta concepció és negativa, ja que l’entorn actual ens obliga a reinventar-nos constantment i hem d’estar preparats. “El treball en algunes generacions ha tingut una importància excessiva i ens ha fet descuidar altres aspecte també molt rellevants per a la realització de l’individu”.

La presentadora de Valors a l’alça, Queralt Flotats, els posa també damunt la taula el polèmic tema de la jornada laboral. Treballem massa? Obeso considera que “treballar moltes hores és un signe d’ineficiència”.

“Cal que ens preguntem què passa a les empreses, què es fa amb les hores d’oficina perdudes”, planteja Fornés, que també creu que això té un component personal sobre el qual cada treballador hauria de reflexionar”.

Grau considera que un dels grans problemes del treball a l’oficina és el nombre d’interrupcions que hi ha, ja sigui per part dels propis companys com per part dels directius. “Jo ho comparo amb la son. Què prefereixes, dormir vuit hores amb interrupcions cada dues o dormir sis hores seguides?”.

I com en tants altres àmbits socials, els convidats coincideixen que els models a seguir es troben als països nòrdics. Fornés creu que caldria copiar la seva rigorositat absoluta pel que fa als horaris: “Allà els mateixos directius s’encarreguen de que a partir de les cinc o les sis de la tarda no es treballi per poder realitzar altres activitats”. Sobre aquest mateix aspecte, Grau es lamenta de que a Espanya encara estiguem estancats en una cultura del presencialisme, “encara està més ben vist aquell que s’hi està més hores”.

Finalment el programa deixa un espai per un dels temes més alarmants del futur del país: la fuga de talents joves que se’n van a l’estranger per trobar oportunitats. “Cal ajudar als joves a adaptar-se” opina Obeso, “i en això les ambaixades tenen molt feina a fer. Cada vegada tindran més demandes per part de gent que vol anar a viure a aquests països i cal que les ambaixades es recol·loquin i que s’adaptin. Cosa que ara no s’està fent”.

La tertúlia s’acomiada amb la Canción del trabajo de Rafael, que malgrat parla dels aspectes positius i negatius de la feina ens deixa amb un missatge optimista.

Vale más tener esperanzay luchar por algo mejor.Trabajar con fe y esperanzapor lograr un mundo mejor.

També pots escoltar el programa des de la pàgina de Valors a l’alça: http://programes.laxarxa.com/audio/53814

Si siempre estás dispuesto a hacerlo todo, incluso a costa de incrementar tu jornada laboral, quizá deberías aprender a decir ‘no’. Sin duda, la disposición y la iniciativa son los baluartes de un buen profesional, pero si no eres capaz de gestionarlo se puede volver en tu contra.

Les relacions es creen, es destrueixen i es transformen. Amb aquesta idea comença el llibre La química de les relacions, escrit per Ferran Ramon-Cortés, i que explica quins aspectes ajuden a enfortir les relacions o a destruir-les a través d’històries reals que exemplifiquen bona part dels sentiments i situacions que fan evolucionar les connexions interpersonals.

Francisco Vázquez Medem, Presidente de Grupo 3G Office: "Es difícil reconocer a viva voz que se tiene adicción al trabajo. Sin embargo a causa de la globalización, la flexibilidad, la movilidad y sobre todo las nuevas tecnologías, muchos nos hemos convertido en personajes pegados a un ‘smartphone’, a una ‘tablet’ o a algún ‘gadget’ que nos acompaña incluso en los lugares más insospechados."