Un tema que està preocupant a les organitzacions és saber com capturar i transferir el coneixement de les persones que estan a punt de jubilar-se. Aquesta preocupació es concentra en major mesura, encara que no únicament, en les nostres administracions públiques on la falta de renovació de persones situa la mitjana actual d'edat per sobre dels cinquanta anys. Aquest factor fa témer la descapitalització de coneixement expert que comportarà la pèrdua massiva de professionals a causa de la finalització de la seva relació laboral.
La imatge que encapçala aquest text correspon a una pintura de Samuel Albrecht Anker [1884]. En aquesta obra, un ancià es dirigeix a un petit grup de nenes i nens que l'escolten atentament. De l'escena s'infereix que els està explicant algun conte o alguna història extreta de la seva dilatada vida.
El conjunt evoca en nosaltres un moment conegut, real o imaginat, en el qual també vam assistir, com aquests infants, a estranys llocs on va passar una història que mereixia ser explicada per la seva singularitat, per les qualitats exhibides pel seu protagonista o per les conseqüències d'haver pres certes decisions a partir de determinats principis o valors.
En qualsevol cas, en aquestes situacions i amb més o menys consciència o propòsit de fer-ho, s'aconsegueix quelcom més que entretenir amb un conte, s'aconsegueix transmetre la importància d'aquelles qualitats, principis o valors en la resolució de la trama al voltant de la qual es teixeix la narració.
Probablement, el mecanisme fonamental mitjançant el qual han estat transmesos i hem interioritzat els nostres fonaments morals, han estat aquells contes que ens explicaven de petits, ja que permeten traslladar un saber difícil de convertir en paraules mitjançant l'exercici empàtic que comporta identificar-se amb els personatges de la història. Aquest és, sense cap dubte, el principi actiu en el qual es basa la moralina.
De fet, la capacitat del llenguatge d'expressar exactament allò que s'està pensant és sempre, en certa mesura, limitada. Les paraules ordenades en frases no són altra cosa que pistes per delimitar el concepte, obligant sempre el receptor a endevinar el que realment vol dir l'emissor amb elles.
El llenguatge no és altra cosa que un "pinta i acoloreix" el valor comunicatiu del qual depèn de la capacitat descriptiva de l'emissor i de la capacitat empàtica del receptor per elaborar una hipòtesi sobre les intencions del primer. Per aquest motiu els contes són el mecanisme principal amb què es transfereixen conceptes tan complexos i difícils de delimitar com ara els valors religiosos o el canal amb el qual inoculem les pautes d'actuació bàsiques en els nostres infants.
Comento tot això perquè un tema que està preocupant moltíssim és el de com capturar i transferir el coneixement de les persones que estan a punt de jubilar-se.
The Boyhood of Raleigh de Sir John Everett Millais (1871)
Aquesta preocupació es concentra en major mesura en les nostres administracions públiques on la falta de renovació de persones situa la mitjana actual d'edat per sobre dels cinquanta anys.
Aquest factor fa témer -i amb raó- la descapitalització de coneixement expert que comportarà la pèrdua massiva de professionals a causa de la finalització de la seva relació laboral amb l'organització.
Des de fa ja uns anys s'estan desplegant, en major o menor grau, diverses iniciatives destinades a retenir part d'aquest coneixement. Alguns d'aquests projectes consisteixen en explicitar-lo documentant i enriquint la definició dels processos mitjançant la incorporació de referències provinents de l'experiència acumulada per les persones. Altres idees consisteixen en transferir-lo directament mitjançant programes de formació interna o de mentoring.
Malgrat tot, l'aixeta sembla oberta i la sensació segueix sent la d'una pèrdua contínua i imparable d'un tipus de saber del qual s'intueix fortament l'existència però que és difícil de delimitar per la seva falta de relació amb alguna situació específica.
Un saber que es considera fonamental perquè no se cenyeix a com es fan les coses ni a temes superficials que puguin aprendre's amb indicacions o fórmules magistrals, no, sinó que té a veure amb la presa de decisions difícils, singulars i probables i amb la conveniència de fer les coses d'una determinada manera quan res no ens indica o orienta sobre com hem de fer-les.
Un saber del qual es té absoluta consciència però que és difícil de diagramar i de posar en paraules, que es deriva no tant de l'experiència com de la manera amb la qual, a través d'ella i al llarg dels anys, s'han anat consolidant, ajustant o transformant les conviccions principis i valors que guien la presa de decisions.
En aquest cas, el que interessa, no és tant clonar decisions que, per la seva freqüència o pel seu caràcter general, puguin quedar recollides en processos o mètodes, sinó obtenir la matèria primera d'on provenen les resolucions que es prenen davant dilemes únics, insòlits, singulars i que són, en definitiva, el veritable valor diferencial que aporten les persones amb la seva veterania.
![The Storyteller of the Camp de Eastman Johnson [1824 – 1906]](/images/johnson.png)
The Storyteller of the Camp de Eastman Johnson [1824 – 1906]
La famosa frase que el "coneixement resideix en les persones" és, majorment, una fal·làcia. En les persones el que resideix és "un saber" susceptible de transformar-se en coneixement quan la persona es veu impel·lida a fer-ho. Per aquest motiu resulta constructiva i interessant l'escriptura per a la gestió del coneixement ja que, fins que no es parla o s'escriu, el saber vaga eteri, aliè a la nostra atenció i diluint-se en la nostra vida mental de la qual participa activa i constantment fins al punt de ser enriquit o transformat per ella mateixa sense que en siguem conscients. En resum, el coneixement no és altra cosa que una línia melòdica de saber explicitat i tornat a emmagatzemar.
La dificultat per capturar coneixement expert resideix en que aquest no existeix fins que se'l convoca i aquesta dificultat es complica encara més quan d'allò que es tracta és d'emplaçar aquell coneixement fonamental que ha acabat conformant els principis i valors en els quals es recolza la presa de decisions i que són la base dels consells que busquem en les persones grans.
Part de la feina que estem impulsant amb Isabel Iglesias i Iago González durant els últims anys, es basa en aquesta hipòtesi, en que en les organitzacions hi ha un saber fonamental, difícil d'explicitar i que no es limita a una manera d'actuar o a una metodologia que es pugui afegir a les instruccions d'un procediment. Es tracta d'un saber basal que emergeix i adquireix forma en els criteris que adoptem per conduir-nos en situacions difícils, on qualsevol alternativa és igual de bona o igual de dolenta i on el que compta són els valors que permetran ser aquella persona que volem seguir sent un cop haguem adoptat la decisió.
Per aquest motiu ens recolzem en la potència del relat i es convida la persona a que expliqui anècdotes relacionades amb la seva vida laboral, a que elabori un conte que permeti accedir, a qui vulgui escoltar-lo, al saber fonamental diluït en la seva trama.
Articles relacionats / Artículos relacionados
Nuevas formas de mentoringHacia un modelo de conocimiento colectivo para desarrollar a los profesionales públicos
Un tema que està preocupant a les organitzacions és saber com capturar i transferir el coneixement de les persones que estan a punt de jubilar-se. Aquesta preocupació es concentra en major mesura, encara que no únicament, en les nostres administracions públiques on la falta de renovació de persones situa la mitjana actual d'edat per sobre dels cinquanta anys. Aquest factor fa témer la descapitalització de coneixement expert que comportarà la pèrdua massiva de professionals a causa de la finalització de la seva relació laboral.
La imatge que encapçala aquest text correspon a una pintura de Samuel Albrecht Anker [1884]. En aquesta obra, un ancià es dirigeix a un petit grup de nenes i nens que l'escolten atentament. De l'escena s'infereix que els està explicant algun conte o alguna història extreta de la seva dilatada vida.
El conjunt evoca en nosaltres un moment conegut, real o imaginat, en el qual també vam assistir, com aquests infants, a estranys llocs on va passar una història que mereixia ser explicada per la seva singularitat, per les qualitats exhibides pel seu protagonista o per les conseqüències d'haver pres certes decisions a partir de determinats principis o valors.
En qualsevol cas, en aquestes situacions i amb més o menys consciència o propòsit de fer-ho, s'aconsegueix quelcom més que entretenir amb un conte, s'aconsegueix transmetre la importància d'aquelles qualitats, principis o valors en la resolució de la trama al voltant de la qual es teixeix la narració.
Probablement, el mecanisme fonamental mitjançant el qual han estat transmesos i hem interioritzat els nostres fonaments morals, han estat aquells contes que ens explicaven de petits, ja que permeten traslladar un saber difícil de convertir en paraules mitjançant l'exercici empàtic que comporta identificar-se amb els personatges de la història. Aquest és, sense cap dubte, el principi actiu en el qual es basa la moralina.
De fet, la capacitat del llenguatge d'expressar exactament allò que s'està pensant és sempre, en certa mesura, limitada. Les paraules ordenades en frases no són altra cosa que pistes per delimitar el concepte, obligant sempre el receptor a endevinar el que realment vol dir l'emissor amb elles.
El llenguatge no és altra cosa que un "pinta i acoloreix" el valor comunicatiu del qual depèn de la capacitat descriptiva de l'emissor i de la capacitat empàtica del receptor per elaborar una hipòtesi sobre les intencions del primer. Per aquest motiu els contes són el mecanisme principal amb què es transfereixen conceptes tan complexos i difícils de delimitar com ara els valors religiosos o el canal amb el qual inoculem les pautes d'actuació bàsiques en els nostres infants.
Comento tot això perquè un tema que està preocupant moltíssim és el de com capturar i transferir el coneixement de les persones que estan a punt de jubilar-se.
The Boyhood of Raleigh de Sir John Everett Millais (1871)
Aquesta preocupació es concentra en major mesura en les nostres administracions públiques on la falta de renovació de persones situa la mitjana actual d'edat per sobre dels cinquanta anys.
Aquest factor fa témer -i amb raó- la descapitalització de coneixement expert que comportarà la pèrdua massiva de professionals a causa de la finalització de la seva relació laboral amb l'organització.
Des de fa ja uns anys s'estan desplegant, en major o menor grau, diverses iniciatives destinades a retenir part d'aquest coneixement. Alguns d'aquests projectes consisteixen en explicitar-lo documentant i enriquint la definició dels processos mitjançant la incorporació de referències provinents de l'experiència acumulada per les persones. Altres idees consisteixen en transferir-lo directament mitjançant programes de formació interna o de mentoring.
Malgrat tot, l'aixeta sembla oberta i la sensació segueix sent la d'una pèrdua contínua i imparable d'un tipus de saber del qual s'intueix fortament l'existència però que és difícil de delimitar per la seva falta de relació amb alguna situació específica.
Un saber que es considera fonamental perquè no se cenyeix a com es fan les coses ni a temes superficials que puguin aprendre's amb indicacions o fórmules magistrals, no, sinó que té a veure amb la presa de decisions difícils, singulars i probables i amb la conveniència de fer les coses d'una determinada manera quan res no ens indica o orienta sobre com hem de fer-les.
Un saber del qual es té absoluta consciència però que és difícil de diagramar i de posar en paraules, que es deriva no tant de l'experiència com de la manera amb la qual, a través d'ella i al llarg dels anys, s'han anat consolidant, ajustant o transformant les conviccions principis i valors que guien la presa de decisions.
En aquest cas, el que interessa, no és tant clonar decisions que, per la seva freqüència o pel seu caràcter general, puguin quedar recollides en processos o mètodes, sinó obtenir la matèria primera d'on provenen les resolucions que es prenen davant dilemes únics, insòlits, singulars i que són, en definitiva, el veritable valor diferencial que aporten les persones amb la seva veterania.
The Storyteller of the Camp de Eastman Johnson [1824 – 1906]
La famosa frase que el "coneixement resideix en les persones" és, majorment, una fal·làcia. En les persones el que resideix és "un saber" susceptible de transformar-se en coneixement quan la persona es veu impel·lida a fer-ho. Per aquest motiu resulta constructiva i interessant l'escriptura per a la gestió del coneixement ja que, fins que no es parla o s'escriu, el saber vaga eteri, aliè a la nostra atenció i diluint-se en la nostra vida mental de la qual participa activa i constantment fins al punt de ser enriquit o transformat per ella mateixa sense que en siguem conscients. En resum, el coneixement no és altra cosa que una línia melòdica de saber explicitat i tornat a emmagatzemar.
La dificultat per capturar coneixement expert resideix en que aquest no existeix fins que se'l convoca i aquesta dificultat es complica encara més quan d'allò que es tracta és d'emplaçar aquell coneixement fonamental que ha acabat conformant els principis i valors en els quals es recolza la presa de decisions i que són la base dels consells que busquem en les persones grans.
Part de la feina que estem impulsant amb Isabel Iglesias i Iago González durant els últims anys, es basa en aquesta hipòtesi, en que en les organitzacions hi ha un saber fonamental, difícil d'explicitar i que no es limita a una manera d'actuar o a una metodologia que es pugui afegir a les instruccions d'un procediment. Es tracta d'un saber basal que emergeix i adquireix forma en els criteris que adoptem per conduir-nos en situacions difícils, on qualsevol alternativa és igual de bona o igual de dolenta i on el que compta són els valors que permetran ser aquella persona que volem seguir sent un cop haguem adoptat la decisió.
Per aquest motiu ens recolzem en la potència del relat i es convida la persona a que expliqui anècdotes relacionades amb la seva vida laboral, a que elabori un conte que permeti accedir, a qui vulgui escoltar-lo, al saber fonamental diluït en la seva trama.
Articles relacionats / Artículos relacionados
Nuevas formas de mentoringHacia un modelo de conocimiento colectivo para desarrollar a los profesionales públicos